“Sotmetem tot el que ens envolta a tota mena de mesuraments. Tot és susceptible de ser mesurat, quantificat i numerat. Les unitats de mesura marquen la nostra
percepció de l’espai i del temps i, per tant, les nostres experiències. La velocitat a
la qual ens desplacem, el pas dels dies, les hores, els anys, les estacions, els
metres, els quilòmetres que ens separen, els horaris, els calendaris... Tot s’ordena
per a poder compartir les nostres experiències i fins i tot identificar-nos com iindividuos. Nacionalitat, edat, sexe, altura, pes, número d’identificació... Tot queda
perfectament clar, definit i ordenat. Sense tot això senzillament no existiríem, perquè això és el que ens defineix; tot necessita ser definit i explicat; si no, no existiria, veritat?.
Com podries tenir una experiència que no poguessis definir i, per tant, compartir? Aquesta experiència senzillament no existiria, veritat?
Sovint em sorprenc comptant coses sense sentit: passos, braçades en la piscina, esglaons o simplement el pas del temps. Com si tingués la necessitat inconscient d’ordenar el meu entorn, de numerar-lo. Comptar és una de les primeres coses que aprenem i està íntimament vinculat a la parla i al llenguatge.
En aquests últims treballs he estat reflexionant sobretot això i preguntant-me si
no seria possible trobar altres maneres de mesurar les coses, una manera en la qual es tinguessin més en compte les experiències individuals, una manera més orgànica i, en definitiva, més emocional. Una mesura del temps que no estigués regida pels moviments dels planetes, sinó pels nostres propis moviments interns. Els
batecs del cor, els moviments de la respiració, el flux de la sang... Una
mesura de l’espai lligada a la nostra memòria emocional: els passos que ens separen d’allò
que estimem o anhelem, però també d’allò que ens espanta o ens fa por.
Tot això, d’una manera o una altra, és present en aquestes obres, que són definibles i mesurables, perquè si no, no existirien, veritat?”
