Venècia, una ciutat turĂstica? Efectivament, però molt mĂ©s que això: una ciutat misteriosa.
Els ponts, els passatges, la silenciosa remada de les gòndoles, la humitat damunt la pell, les trobades amoroses, les grans places blanques al final dels carrerons negres, tot és barroc, negre i blanc, ben al contrari que l'accent americà dels turistes idiotes. Abans que res, els venecians hi han viscut plenament, sensualment, en la calor tòrrida de l'estiu, més endavant, en el fred glacial de l'hivern, on les mà scares de carnaval no han estat més que una meravellosa manera d'unir-se als sospirs dels ponts, a l'olor de l'aigua, al misteri de la nit i a la llum del dia...
Tot això reneix en les meravelloses fotografies no turĂstiques que hi va fer Manel Esclusa en els seus anys de joventut, una mena de viatge dels sentits dins el silenci i el buit del xipolleig de l'aigua... Les seves imatges sĂłn la Venècia veritable: La ciutat on voldrĂem anar a oblidar la vulgaritat de la resta del mĂłn! El seu blanc i negre Ă©s la metĂ fora ideal d'allò que Ă©s la fotografia... SĂ, veritablement, una sèrie meravellosa.
Bernard Plossu, maig del 2001, a Manel Esclusa. Silencis Latents
